La Història escolar en la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera no deixa d’estar present en l’ambient pedagògic i en la política educativa el profund esperit regeneracionista que havia animat l’anomenat Desastre de 1898. L’esforç en la creació d’escoles és un signe important d’aquest període, que s’articula durant aquests anys a través de la denominada Junta para el fomento de Escuelas Nacionales.
D’altra banda aquest temps històric incideix en el control ideològic de l’escola i emfatitza la vinculació de l’ensenyament amb la construcció del sentiment religiós i patriòtic en els escolars, tot constituint així un preludi destacat d’allò que més tard seria orientació bàsica en la política educativa del primer franquisme. La vigilància del component ideològic de programes i textos adquireix una major rellevància i té una clara repercussió en l’ensenyament de la Història. Així, per exemple, per al Pare Enrique Herrera Oria no importava distorsionar la història amb la “noble” finalitat d’educar els xiquets en “el amor a la religión verdadera y a España grande y católica”.
Malgrat tot també es constata que durant aquests anys hi ha una recepció de les idees i mètodes de l’Escola Nova; es tracta d’una influència facilitada per l’obra divulgadora de la Revista de Pedagogía, creada el 1922, així com per la seua important tasca editorial que compleix un paper destacat en la renovació metodològica de les diferents disciplines.