L’ensenyament de la Història en la Segona República (1931-1936)

La política educativa de la Segona República, fonamentalment en el seu primer bienni, persegueix dos grans objectius: democratitzar el sistema educatiu, essencialment en el nivell escolar bàsic, i modernitzar la cultura pedagògica en la pràctica escolar tot reafirmant i estimulant les idees i les orientacions de la Institución Libre de Enseñanza i del moviment de l’Escola Nova. En aquest sentit, les noves autoritats educatives entenen que el servei de la cultura i de l’educació són una atribució i obligació de l’Estat, que ha de garantirne l’accés, i que la renovació de la vida educativa ha de desenvolupar-se a través d’una educació integral, activa, coeducativa, laica i unificada.
Quant a l’ensenyament de la Història, les consideracions sobre innovació metodològica, desenvolupades incipientment pels cercles d’influència de la ILE i l’Escola Nova, tenen en aquests anys un moment d’especial acceptació. L’educació històrica esdevé un element fonamental en la formació integral de les persones i en la construcció d’una ciutadania republicana. Amb una influència notable de Cousinet, Decroly o Dewey es fa present la defensa d’una Història preocupada per una major adaptació a l’alumnat i interessada en una comprensió de la societat que vaja més enllà del clàssic relat de grans gestes i esdeveniments polítics protagonitzats per personatges rellevants.