Amb l´estabilització de la dictadura i el desenvolupament econòmic (anys cinquanta i seixanta) s´encetà una etapa de noves orientacions que tractaren de respondre a les necessitats de nous reptes i transfor-macions socials.

S´elaboraren renovades orientacions pedagògiques i curriculars que introduïren una tecnificació progressiva del sistema escolar primari: una nova política lligada al principi del “capital humà” i la rendibilitat de la inversió en educació. El model, ara, ampliava el període d´escolaritat obligatòria, i mirava tímidament cap a la normativització del treball didàctic i la racionalització curricular per tal d’augmentar la seua eficàcia i rendiment. Malgrat tots aquests canvis, la Història d’aquest període no experimentà grans transformacions més enllà de l’abandonament dels aspectes més falangistes del currículum. A partir de 1965 la Història escolar quedà “globalitzada” dins de les Ciències Socials, tot començant a recollir aportacions procedents de la psicopedagogia.