L’ensenyament de la Història amb l’arribada de l’EGB (1970-1981)

La reforma educativa de 1970, amb una dictadura superada i esgotada, havia de respondre a necessitats i expectatives de modernització i democratització del sistema. La Llei General d´Educació (LGE) plantejava una Educació General Bàsica (EGB) gratuïta i obligatòria, amb una efectiva igualtat d´oportunitats. El ministre, Villar Palasí, la presentà com a “una revolución pacífica en la enseñanza”, malgrat la seua orientació tecnocràtica. Les aportacions pedagògiques mostraren indicadors importants de renovació: educació personalitzada, diversificació, flexibilitat, avaluació continuada, actualització de continguts, introducció de nous mètodes, materials i recursos, orientació i tutoria, etc.
Quant a l’ensenyament de la Història, les normatives sorgides de la LGE, on s’agermanaven l’eficientisme americanista i el catolicisme tradicional, suposaren el triomf de l’imperatiu psicopedagògic enfront del disciplinar. La Història perdé la seua autonomia en l’escola primària i s’integrà definitivament en el més ampli camp de les anomenades Ciències Socials. Tot i això, en els temes històrics continuà predominant una visió tradicional i memorística cada vegada més criticada.